martes, 16 de marzo de 2010

Últims dies a Costa Rica


Hola de nou, ja tonem a ser aquí. Sentim haver estat tant de temps sense donar notícies però durant la ruta tenim molt menys temps del que ens pensàvem. Ja tenim la a la Maria amb nosaltres donant guerra!!!! De totes maneres hem fet un sprint i tenim un munt de coses escrites que anirem publicant de mica en mica perquè les pogueu pair.
Ara ens trobem a Guatremala, en un poblet anomenat El Remate,a punt de descobrir les runes mayes del Tikal,  però al post d’avui us explicarem els últims dies a Costa Rica. Esperem transmetre-us tot el que hem viscut durant aquests dies.

Després de tot el matí anant per San Jose per a recollir l’esperat paquet de la Mo (que per caprici dels de aduanes s’havia quedat parat) i de dinar en una soda de l’estació de autobusos….vam agafar l’autobús cap a la Reserva biològica de Monteverde, un “bosque nuboso”. L’ autobús ens  va deixar a Santa Elena, el poble que està més aprop de Monteverde.

Al dia següent ens vam aixecar d’horeta i cap a la reserva amb la il·lusió de veure un Quetzal, un ocell emblemàtic de Centre Amèrica amb uns colors espectaculars i dues plomes llargues com a cua.

Dins del parc hi han uns senders que tu pots anar seguint, depen de les hores que vulguis caminar agafes un o altre, nosaltres vam decidir agafar el més llarg per a intentar veure la major part de la reserva i si es pot…algun que altre ocell.
Només començar el sender ja t’endinsaves en un bosc tupit, espès on no hi havia cap espai desaprofitat. Cada arbre és un ecosistema propi ja que es troben envaïts per un munt d’espècies de plantes epífites que treuen el seu aliment de la llum solar i de l’aigua que recullen dels núvols. És increïble veure com s’aprofita cada espai, com han evolucionat les diferents espècies per a adaptar-se a aquest tipus de clima.

Mentre anàvem caminant, estàvem dins d’un món de silenci on només escoltàvem els cants dels ocells, hi havia molts tipus diferents de cants, uns més sorprenents que altres…però que et feien sentir bé i et donaven tranquil·litat. Ficats en aquest ambient de tranquil·litat vam poder gaudir d’alguns d’ells com per exemple la Pava negra (Chamapetes unicolor), la vam descobrir perquè quan vola al final de les seves ales, les fa xocar i fa un soroll estrany, també el Pavón Grande (Crax rubra)i la Pava Crestada (Penelope purpurascens) tots ells amb un gran mida i que sempre volaven per sobre el nostre cap. Vam poder veure també un dels ocells més discrets pel que fa al color i morfologia, però que el seu cant és desconcertant  i preciós alhora ja que és com un instrument metàl·lic que toca fent una melodia, el que a Costa Rica és anomenat “Jilguero”, però que no s’assembla en res al Jilguero que es coneix a l’Estat Espanyol i que es podria assemblar en morfologia i color a una Merla. També vam tenir el gust de veure un Tucancillo verde (Aulacorchynchus prasinus) un ocell que com el seu nom indica és com un Tucà verd però més petit, a més a més el seu bec és de color groc, vermell i negre.

Caminant caminant…i mentre gaudíem del silenci vam poder veure el ocell més bonic que hem vist en tota la nostra vida. Un ocell d’uns colors intensos, peculiars i preciosos…..el Quetzal (Pharomachrus mocinno)!!! Un ocell escorredís, que difícilment es deixa veure per els seus colors camaleònics amb la vegetació que l’envolta. És un ocell amb plomes de color verd-blavós  barrejades amb plomes de color vermell intens (al pit), blanc, blau i negre. Al volar ens mostra aquesta combinació de colors que el fa espectacular, a més de passejar la seva bonica cua, en el cas del mascle, formada per dues plomes llargues i fines d’un color verd intens combinades amb dues de menor tamany i del mateix color. Quan encara estàvem bocabadats i captivats pels seus colors….de cop i volta per sobre el cap ens vola la femella, ella té els mateixos colors preciosos però una mica més apagats i sense les dues plomes llargues de la cua. 


Aquesta parella de Quetzals es passejava per damunt nostre deixant-nos gaudir dels seus colors, del seu cant..i de la seva presència. No ens ho creiem…..quina sort, hi ha molta gent que només ve a Costa Rica per a veure’l se´n va sense aconseguir-ho!!
Amb l’emoció del que havíem vist i caminat  vam anar a dormir amb un somriure a la boca.

L’endemà, amb les energies renovades vam fer Canopy, una excursió en tirolina pels boscos d’arbres alts. El que podem destacar és el Superman i el Tarzan. El Tarzan és com fer puenting però agafat d’un arbre i com si fos una liana.  L’adrenalina puja just quan et tires i tens la sensació que no estàs suspès per res…… és increïble! Per finalitzar el recorregut hi ha el Superman….. durant un o dos minuts ets un ocell sobrevolant els alts boscos i gaudint del paisatge….és impressionant…..el nostre somni de volar fet realitat!

A la tarda anem cap al “Ranario” on una guia igual de motivada i amant dels animals, ens ensenya i ens explica les diferents espècies de granotes i gripaus més representatius de Costa Rica. Entre elles la granota dels ulls vermells imatge més emblemàtica de Costa Rica, la Rana arbórea calzonuda (Agalychnis callidryas), una granota d’un verd i blau increïbles. També podem veure la Ranita venenosa rojiazul o en anglès Blue jeans Dart frog (Oophaga pumilio) una granoteta molt petita nocturna, que el seu cos és de color vermell excepte les seves potes del darrera que són d’un color blau elèctric, per això en anglès se li diu “texans blaus”.  

Van ser dos dies plens d’emocions on vam veure ocells preciosos, vam poder gaudir de l’aire pur i de la tranquil·litat d’un “bosque nuboso” però també de l’emoció d’anar entre els seus arbres i on vam aprendre una miqueta més de la vida de les granotes.
Amb tot això ens preparàvem per al següent destí el Parc Nacional del Rincón de la Vieja, un parc Nacional que ens havien dit que era Yellowstone en petit, per tant no ens ho podíem perdre!!!

La nostra intenció des del principi era acampar al Parc Nacional, però quan vam arribar a Liberia (la ciutat gran més propera) tots ens deien que era impossible... al final però ho vam aconseguir! Un hotel que es deia Rincón de la Vieja Lodge ens va acollir!!! És molt estrany perquè sent un Parc Nacional no tenen pàgina web oficial ni telèfon de contacte!!!! I el més indignant... no hi ha transport públic per arribar-hi!! Per tant vam agafar un taxi per arribar fins allà!!! A l’arribar al Rincón de la Vieja Lodge... ens vam quedar al·lucinats perquè era  un mega hotel però tot molt ben arreglat per a que quedés ambientat!!!! A la zona d’acampada estàvem totalment sols i el lloc era un passada... tot de gespeta i rodejat d’arbres de “banano”! Vam plantar la tenda per primera vegada fora de Caletes... que guai!!!!


Un cop instal·lats vam conèixer al Daniel que és el noi de seguretat de l’hotel, era molt simpàtic i ens va dir si volíem anar al mirador a veure la posta de sol... el camí no era massa llarg i no vam parar de xerrar amb ell!!! Conèixer gent pel camí és una de les millors coses d’aquest viatge!!!!

Al matí següent, vam anar d’hora cap a l’entrada del parc, on vam decidir fer dos senders: el de “las pailas” i el de “la catarata de la cangreja”. 


El de “Las Pailas” és un sender circular que ens va permetre veure fenòmens geotèrmics que mai havíem vist. Surgències d’aigües sulfuroses que omplien l’ambient de vapor i olor a ous podrits (o a llenties segons l’Andrea). Seguint el sender vam arribar a un trencall on vam poder descobrir el nostre primer volcà actiu, el volcancito, que només treia gasos, però tot i així ja ens va motivar pels volcans que veuríem en un futur. Passant per un camí cada cop més desèrtic, finalment vam arribar a las pailas de barro, que són com unes piscines de fang que van fen “xup xup”. El que més ens va sorprendre van ser les formes i el soroll constant d’aquest fang que mai s’atura. Las pailas de agua són el mateix però no tant espectaculars i d’un groc apagat. El sender ja s’acabava, però encara ens tenia preparada una última sorpresa: al tornar a entrar a la tupida vegetació vam descobrir una cua ben llarga que resultava ser d’un “Pizote”, un mamífer de mida mitjana. 


Eren un grup de 4 o 5 que no paraven de remoure la fullaraca en busca de menjar. Semblava que no estiguessin gens espantats de la nostra presència, i ens vam poder apropar molt a ells i fer-los-hi moltes fotos.


Al Sender de la cangreja es combinaven espais molt desèrtics amb bosc molt tupit. Semblava increíble que al fiunal del camí pogués haver-hi una cataracta.  Vam escoltar molts ocells i vam poder veure “Guatusas”, que són uns rosegadors més grans que un conill. Amb gana i calor arribem al nostre objectiu, la catarata de la cangreja, deu metres de caiguda d’aigua amb un color blau cristal·lí i una piscineta natural per poder-nos banyar. No vam dubtar ni un segon i ens vam llençar a l’aigua per recuperar forces i treure’ns la calor. La sensació d’estar sota d’una cascada és brutal, ho heu de provar!! 




Després de dinar i relaxar-nos una estona, ens en vam tornar ja que encara quedàven dues hores de camí.  Durant la tornada vam descobrir una parella de saltarines de Toledo, uns ocells que estaven fent la seva dansa d’aparellament, una dansa sincronitzada en la que mentre un saltava l’altre es quedava a la branca i a l’inrevés.

A la nit vam estar una estona jugant amb el Daniel a cartes i ens va ensenyar el joc de la panzona, que resultava ser la nostra mona. És curiós compartir temps amb gent d’aquí perquè veiem la seva visió de les coses i ens adonem que no som tant diferents com ens pensem.

3 comentarios:

  1. hola guapos
    que bonito y que bien lo explicais, parece que lo este viendo
    que sigais pasandolo tan bien
    un beso y un abrazo
    montse

    ResponderEliminar
  2. Carinyusss!!! Us trobo a faltar moltíssim però llegint les vostres actualitzacions o parlant una mica amb vosaltres pel gmail no puc evitar somriure i ser feliç després de veure (i sentir, perquè ho transmeteu) que esteu fent realitat tots i cadascun dels vostres somnis, que esteu fent un gran viatge cap a Ítaca =)
    així que només em falta desitjar-vos que seguiu així i ben aviat em posaré a escriure un súper mail que ara fa dies que no m'hi poso jejejee =)
    Mooooltsss petonsss i abraçadesss per cadascun de vosaltresss!!!
    Us estimuuuuuu moooooolt!!!!!!!!
    hipermotiva'mmmmmm jejejejeejej =)

    ResponderEliminar
  3. quina vidorra! quines fotos!!! jo tmb vull!!!!!

    ptons, cuideu-vos!!

    rubén

    ResponderEliminar