Un tast de Nicaragua

Hola de nou!!
Ja tornem a ser aqui. Actualment ens trobem a Punta Gorda (Belize) i com que aqui es parla l'angles estem actualitzant en un teclat angles on no hi ha accents ni c trendades. Disculpin molt les molesties pero "e' lo q hay".
Hem tingut problemes i no podem penjar fotos avui... intentarem penjar-les tan aviat com sigui possible... pq pogueu veure lo guapos que estem :)

Avui us explicarem el nostre recorregut per la segona parada de la ruta: Nicaragua!

Per un curt periode de temps, el Joan la Mo i l'Andrea es despedien de la seva estimada Costa Rica... A la frontera vam estar com unes 3 hores, amb molta calor i molta indignació perquè la gent es colava i la cua es feia interminable. La gent es va començar a impacientar i a cridar “Policia corrupta” i cada vegada l’ambient s’anava posant més tens. Al final vam poder creuar i per fi trepitjavem Nicaragua.

La nostra primera destinació va ser San Juan del Sur, un poble del sud de Nicaragua, a la costa pacifica. Vam estar allà uns dies mentre esperavem que la nostra estimada Maria vingues de l’Equador per unir-se a l'equip de la ruta!!! Tot i que ja ho sabiem, San Juan del Sur ens va semblar un poble molt turístic, plè de gringos que van a fer surf i a emborratxar-se. Tot i que no és el que buscàvem durant aquesta ruta, ens va anar bé poder descansar per agafar forces per viatge. No ens vam poder contenir i la primera nit vam anar a un italià a menjar una pizza enorme... que després de 5 mesos al campament la trobavem molt a faltar!! Durant els dies a San Juan del Sur vam aprofitar també per anar a la platja... feia res que la haviem deixat però ja l'anyoravem... Vam anar a “Playa Maderas”, que en teoria era on anaven tots els turistes però comparat amb les platges de Catalunya no hi havia ni una mosca. Però “Playa Maderas” ens tenia reservat un regalet d’última hora... a les 12 del migdia l’Andrea amb la seva visió telescopica va veure com una tortuga lora comença a aniuar a la platja del costat!!!! Vam comensar a córrer i la vam anar a veure. Al voltat hi havia gent i un era en Dani, un noi de Sevilla que ha estat treballant a la “Fundación Corcovado” també amb tortugues loras com nosaltres!!! És molt fort perquè sembla que sigui el nostre doble. No parem de parlar amb ell durant tot el dia: Anècdotes, situacions i mil històries que semblen que siguin gairebé les mateixes. Ens cau tan bé que el convidem a sopar al nostre hostal i quedem que intentarem passar-nos a veure’l quan anem al parc nacional de Corcovado (Costa Rica).

Despres dels dies de relax a San Juan, la nostra seguent destinació era la illa d’Ometepe, però abans haviem de fer una cosa molt important... recollir a la Marieta a Rivas!!! Vam patir molt perquè tots els autobusos que venien de Managua venien sense ella, però al final va arribar a l'ultim autobus del dia!!! Mare meva, sembla mentida, després de tant de temps ja està aquí amb nosaltres!!! Va ser un gran retrobament, uns tan morenos i l'altra tan blanqueta! Quina il.lusió... ja estem tots 4 junts. Ara si que comença la vertadera RUTA PER CENTRE AMÈRICA!!!!!

Vam haver de dormir a san Jorge perque no vam arribar a temps d'agafar l'ultim ferri cap a Ometepe, pero el vam agafar ben d'hora al dia seguent. L'illa es impresionant... està formada per dos volcans; el volcà Concepción i el volcà Maderas fent una forma en vuit quan la veus des de l’aire... el llac té onades!!! És tan gran que el vent fa que sembli gairebé un mar... només falta l’olor salada que tant ens agrada. Vam decidir quedar-nos a la Finca Magdalena, un finca que es troba al sud de l'illa, que a diferencia de molts negocis de la illa, esta portada per Nicas (gent de Nicaragua) en forma de cooperativa, molt barata i a sobre tots els ingresos se’ls queden els propis habitants de la illa!!! És un lloc molt hippie, on vam dormir sobre una especie d’hamaques de platja molt còmodes... molt més que altres matalassos que hem provat.

Durant els dies a l’illa vam aprofitar per banyar-nos al llac i per pujar al volcà Maderas. El volcà Maderas el vam pujar amb guia tot i que no es relament necessari. Tot i així vam aprendre algunes coses de la illa i va ser el primer que ens va parlar una mica sobre la revolució sandinista! El camí cap al cràter del volcà el vam fer amb la Espe, una noia valenciana que estava fent turisme per Nicaragua i que després volia fer un projecte de cooperació; i en Josué, un noi de Mèxic que està fent una mega ruta des de Mèxic fins a Argentina. La pujada al volcà va ser dura però sense cap mena de dubte un dels llocs més macos que hem vist fins ara.
El volcà està format per “bosque nuboso”, com a Monteverde, però donava la impressió de ser molt més tupit. Semblava que no hi capigues res més entre totes les plantes!! És genial pujar i poder contemplar aquest paisatge. El camí a vegades es feia tan estret que semblava que els arbres t’abracessin i la sensació era d’estar rodejat de naturalesa en estat pur. El camí final fins arribar al cim estava plè de fang, ja que a les nits i durant la matinada, el volcà està cobert de núvols que fan possible que es desenvolupi el “bosque nuboso”. Era molt necessari mirar al terra per no caure d’una relliscada... però tot el que ens rodejava era tan increible que es feia dificil només mirar al terra! Aixi que vam acabar tots amb el cul enfangat (i les botes, i la pell...)

Durant el camí de pujada es podia contemplar el col.losal volcà Concepción, que té la forma típica de volcà... i mentre descansavem gaudint de les impresionant vistes, un “mono congo” va començar a menjar just davant nostre!!! Era la primera vegada que la Maria veu un “mono congo” i va alucinar!

A l’arribar a dalt vam descobrir la impresionant llacuna que té el cràter... tot envoltant d’un verd que et desperta els sentits!!! Seria genial poder acampar allà i gaudir d’aquesta gran meravella que vam descobrir, però no teniem temps ni tampoc anavem equipats, per tant vam haver de baixar abans de que se’ns fes de nit, ja que encara ens esperaven 4 hores mes de baixada....
Al final del dia vam acabar fets caldo perquè vam estar caminant un total de 10 hores, però la veritat és que va valdre molt la pena!!!!

Aquest ha sigut un lloc on les paraules es queden curtes per descriure tot el que vam veure. Un lloc que recomanem totalment i que creiem que no s’ho hauria de perdre cap persona que visiti Nicaragua. És una parada obligatoria.

Depres de l'experiencia del volca maderas i de les agulletes que portavem al cos, vam fer cami cap a Granada, ciutat colonial patrimoni de la humanitat. Ens acompanyava la Espe, ja que Granada li venia de cami pel seu viatge. al Josue l'haviem deixat a San Jorge.
Només baixar de l’autobus ja ens va envoltar el bullici matinal del mercat al carrer, milers de paradetes posades on els ve de gust, sense ordre ni control, amb cotxes, bicicletes i motos voltant sense mirar qui es posa al davant! els tres tortugueros estaven estressats de tant de moviment, i es que un s'acostuma facilment a la tranquilitat i la calma despres de passar 5 mesos en una platja deserta!

Aviat vam trobar un hostal aprop i bastant acollidor: l’Hospedaje Esfinge, antiga casa d’un president de Honduras, regentat per una parella de vellets que han treballat massa i que ens van ensenyar casa seva, fotos de la joventut i família i ens van fer recomenacions dignes d’uns pares preocupats.

Afamats del viatge vam sortir a dinar i vam descobrir un “comedor” bé de preu, vam devorar el famos arros con frijoles (i algo mas) mentre xerravem i coneixiem una mica mes a la Espe, la nostra nova companya de viatge. Un cop vam tenir la panxa contenta vam anar a descobrir una mica aquesta ciutat colonial que pintava tant bé. El centre és molt bonic, cases pintades de molts colors, llocs per demanar jugos naturales que són irresistibles, molta vidilla i esglésies boniques. El carrer principal, la calle Calzada, es un carrer fet pels turistes amb moltes botiguetes, restaurants i parades d’artesanies. Com que la Espe coneixia alguns dels artesans de les paradetes vam anar a saludar-los. Vam acabar decidint que aniriem tots plegats a sopar i despres ens portarien a moure una mica l'esquelet. Un bon pla per la nit Granadina!

Aquell dia l'Andrea es trobava una mica malament,i mentre que feia una becaina per agafar forces per la nit, els altres tres vam anar a prendre alguna coseta al Parque Central. Una terrasseta on feien batuts i sucs naturals (els diuen Frescos) ens va cridar l’atenció. Vam seure i vam decidir arriscar-nos a provar coses noves. La Maria, mes cautelosa, es va demanar un batut de taronja i banano deliciós, i el Joan i la Mo van compartir dos sucs un de Tiste (una llavor que sembla una mescla de cafè i cacau mòlt) i el Jamaica d’un color vermell xarop. No us direm quin gust tenia el tiste perque us animeu a tastar-lo, pero la Jamaica estava bastant mes bona, je je.

A l'hora de sopar, ja tots junts, vam acabar anant al Telepizza! (una mena d’intent fals del TELEPIZZA que coneixem). Erem nosaltres 4, l’Espe i el Johnny(l’amiguillo de l’Espe). A mig sopar se’ns van ajuntar dos personatges molt divertits, dos hippies de les paradetes d’artesanies amics del Johnny. Van ser batejats com el alto i el bajo jeje. El Juajo era petitó i molt graciós, no parava d’imitar el parlar dels espanyols (ostia tiooo) fins i tot va intentar parlar català i vasc("visca catalunya" i "yo hablo escalera" per dir Euskera...). L' Edwilson era alt, rastós i salvadorenc. Ens van portar a un lloc anomenat CAFE NUIT on hi havia un grup de música llatina tocant en directe. Al principi no hi havia ningú a la pista de ball i mica en mica ens vam anar animant a desafiar aquests ritmes frenètics que ells ballen amb tanta facilitat! Soportant les agulletes que encara arrossegavem del Maderas, vam comensar a moure el cos i ens van ensenyar a ballar Bachata , Salsa i Reggeton! La nit va passar ràpid i sentiem el ritme dins la moll dels ossos, perquè com diuen aquí “ El baile no son pasos, es RITMO!”, i és que si tens ritme, pots ballar el que vulguis!!

Com que haviem anat a dormir tard, l’endemà al matí vam fer una mica el vago a l’hostal i vam anar a comprar el bitllet cap a Guatemala a l’oficina del Tica bus. tornant, vam descobrir un lloc amagat, un local on feien batuts de banano boníssims!, Era la casa del propietari i tenia uns quants sofas que aprofitava per la gent que hi anava a prendre alguna beguda.
Despres de dinar vam anar a voltar. Primer a veure el llac (Granada també voreja el llac Cocibolca), que no val gaire la pena, i després pugem a l’església que hi ha davant el parque central. L’entrada és molt barata i veure la ciutat des de dalt sempre és bonic!, veiem la posta de sol, fem fotos boniques i tornem a l’hostal. A la nit anem a prendre alguna cosa al carrer dels turistes, on hi ha tot el moviment de nit i mentre una banda de música ens fa balancejar-nos a les cadires al ritme, uns nens ens ensenyen com fer grills, cors i flors amb fulles de palmera! Una bona nit per acomiadar-nos d’aquesta ciutat que val la pena visitar!, i ens hi haguéssim quedat més temps!!

A les 7 marxem de Granada per dirigir-nos cap a una altre ciutat colonial, León.
Sembla menys cuidada que Granada, amb colors més apagats, i mes vella, despres sabriem que aquesta ciutat va estar bastant afectada per la revolucio.
Vam habitar l’hostal “Big foot”, aprop de tot i al costat d’un restaurant vegetaria que tastem aquell mateix migdia!Delicios!
Sota un sol abrasador, vam sortir a coneixer una mica mes aquesta ciutat, passejar pel centre, la placa de l’esglesia... i vam descobrir un museu de la revolucio sandinista, la nostra oportunitat per coneixer una mica la realitat de Nicaragua i la seva gent. L’Ernesto va ser el nostre guia. Un rebel, inconformista i sandinista fins a la medul.la. Un guerriller que ens explica l’historia en primera persona.
La revolucio te aquest nom en honor a Cesar Augusto Sandino, un heroi contra la ocupacio nord americana. Des d’uns inicis es va manifestar contra la dictadura de la familia Somoza, contra l’influencia nord americana i a favor d’un regim socialista.
La revolucio en si va ser duta a terme pel “Frente Sandinista de Liberacion Nacional” (FSLN), liderat per Daniel i Humberto Ortega, que amb tecniques guerrilleres van derrotar la dictadura de Somoza (politica de grans terratinents) al 1979. Un cop al capdavant del pais, el FSLN va confiscar les possessions del Somoza, va nacionalitzar les principals industries del pais i va permetre a altres partits politics presentar-se a les eleccions.
Com sempre, hi ha una contra revolucio,”La Contra”, que amb el suport de Ronald Reagan va fer que el FSLN militaritzes el regim. Finalment al 1990 van sortir del poder al perdre unes eleccions i actualment han tornat al poder.

L’Ernesto ens va donar molta informacio, noms, dates, fets i numeros... molt per retenir-ho tot! Ens va dir que ells, els sandinistes no es consideren comunistes... “Sabes quien es comunista?? Solo las hormigas lo son!”, ens deia fent broma. Tambe vam veure els edificis del voltant, plens de marques de bales, i vam poder sentir, de la veu de l’Ernesto que encara tenen viu aquest esperit revolucionari. Ens quedem amb la frase “Si amas un pueblo, lucha por el como hicimos nosotros...”.
Reflexius i impressionats ens vam dirigir al cinema (!!) a estrenar la nova pelicula de Tim Burton, una versio d’Alicia al Pais de les Meravelles. El cine tenia una acustica horrorosa i costava molt seguir els dialegs de la pelicula, tot i aixi es bona i ens va agradar! (a l’Andrea i la Mo... els altres dos es van quedar fregits!!)

Al dia seguent vam aixecar-nos d’horeta per anar al Cerro Negro, un volca aprop de Leon, la nostra intencio era fer Sandboarding (com snowboarding pero lliscant per les pedres del volca), pero al final no va ser possible per horaris del bus... aixi que vam decidir gaudir de tres horetes d’excursio per apropar-nos una mica al volca i tornar a buscar el bus. Veiem un ocell precios, de color taronja i negre i tornem a veure Momotos. A la tarda gaudim de la placa central bulliciosa i plena de vida, i ens passem el vespre a l’hostal conversant de mil i una coses!
Leon ha passat rapid, tret de tot el que hem apres del sandinisme, han estat uns dies massa tranquils.

Ara ens esperen dos dies de viatge en bus per arribar a Guatemala (Leon-->San Salvador-->Guatemala city)

Últims dies a Costa Rica

Hola de nou, ja tonem a ser aquí. Sentim haver estat tant de temps sense donar notícies però durant la ruta tenim molt menys temps del que ens pensàvem. Ja tenim la a la Maria amb nosaltres donant guerra!!!! De totes maneres hem fet un sprint i tenim un munt de coses escrites que anirem publicant de mica en mica perquè les pogueu pair.

Ara ens trobem a Guatremala, en un poblet anomenat El Remate,a punt de descobrir les runes mayes del Tikal,  però al post d’avui us explicarem els últims dies a Costa Rica. Esperem transmetre-us tot el que hem viscut durant aquests dies.

Després de tot el matí anant per San Jose per a recollir l’esperat paquet de la Mo (que per caprici dels de aduanes s’havia quedat parat) i de dinar en una soda de l’estació de autobusos….vam agafar l’autobús cap a la Reserva biològica de Monteverde, un “bosque nuboso”. L’ autobús ens  va deixar a Santa Elena, el poble que està més aprop de Monteverde.

Al dia següent ens vam aixecar d’horeta i cap a la reserva amb la il·lusió de veure un Quetzal, un ocell emblemàtic de Centre Amèrica amb uns colors espectaculars i dues plomes llargues com a cua.

Dins del parc hi han uns senders que tu pots anar seguint, depen de les hores que vulguis caminar agafes un o altre, nosaltres vam decidir agafar el més llarg per a intentar veure la major part de la reserva i si es pot…algun que altre ocell.

Només començar el sender ja t’endinsaves en un bosc tupit, espès on no hi havia cap espai desaprofitat. Cada arbre és un ecosistema propi ja que es troben envaïts per un munt d’espècies de plantes epífites que treuen el seu aliment de la llum solar i de l’aigua que recullen dels núvols. És increïble veure com s’aprofita cada espai, com han evolucionat les diferents espècies per a adaptar-se a aquest tipus de clima.

Mentre anàvem caminant, estàvem dins d’un món de silenci on només escoltàvem els cants dels ocells, hi havia molts tipus diferents de cants, uns més sorprenents que altres…però que et feien sentir bé i et donaven tranquil·litat. Ficats en aquest ambient de tranquil·litat vam poder gaudir d’alguns d’ells com per exemple la Pava negra (Chamapetes unicolor), la vam descobrir perquè quan vola al final de les seves ales, les fa xocar i fa un soroll estrany, també el Pavón Grande (Crax rubra)i la Pava Crestada (Penelope purpurascens) tots ells amb un gran mida i que sempre volaven per sobre el nostre cap. Vam poder veure també un dels ocells més discrets pel que fa al color i morfologia, però que el seu cant és desconcertant  i preciós alhora ja que és com un instrument metàl·lic que toca fent una melodia, el que a Costa Rica és anomenat “Jilguero”, però que no s’assembla en res al Jilguero que es coneix a l’Estat Espanyol i que es podria assemblar en morfologia i color a una Merla. També vam tenir el gust de veure un Tucancillo verde (Aulacorchynchus prasinus) un ocell que com el seu nom indica és com un Tucà verd però més petit, a més a més el seu bec és de color groc, vermell i negre.

Caminant caminant…i mentre gaudíem del silenci vam poder veure el ocell més bonic que hem vist en tota la nostra vida. Un ocell d’uns colors intensos, peculiars i preciosos…..el Quetzal (Pharomachrus mocinno)!!! Un ocell escorredís, que difícilment es deixa veure per els seus colors camaleònics amb la vegetació que l’envolta. És un ocell amb plomes de color verd-blavós  barrejades amb plomes de color vermell intens (al pit), blanc, blau i negre. Al volar ens mostra aquesta combinació de colors que el fa espectacular, a més de passejar la seva bonica cua, en el cas del mascle, formada per dues plomes llargues i fines d’un color verd intens combinades amb dues de menor tamany i del mateix color. Quan encara estàvem bocabadats i captivats pels seus colors….de cop i volta per sobre el cap ens vola la femella, ella té els mateixos colors preciosos però una mica més apagats i sense les dues plomes llargues de la cua. 

Aquesta parella de Quetzals es passejava per damunt nostre deixant-nos gaudir dels seus colors, del seu cant..i de la seva presència. No ens ho creiem…..quina sort, hi ha molta gent que només ve a Costa Rica per a veure’l se´n va sense aconseguir-ho!!

Amb l’emoció del que havíem vist i caminat  vam anar a dormir amb un somriure a la boca.

L’endemà, amb les energies renovades vam fer Canopy, una excursió en tirolina pels boscos d’arbres alts. El que podem destacar és el Superman i el Tarzan. El Tarzan és com fer puenting però agafat d’un arbre i com si fos una liana.  L’adrenalina puja just quan et tires i tens la sensació que no estàs suspès per res…… és increïble! Per finalitzar el recorregut hi ha el Superman….. durant un o dos minuts ets un ocell sobrevolant els alts boscos i gaudint del paisatge….és impressionant…..el nostre somni de volar fet realitat!

A la tarda anem cap al “Ranario” on una guia igual de motivada i amant dels animals, ens ensenya i ens explica les diferents espècies de granotes i gripaus més representatius de Costa Rica. Entre elles la granota dels ulls vermells imatge més emblemàtica de Costa Rica, la Rana arbórea calzonuda (Agalychnis callidryas), una granota d’un verd i blau increïbles. També podem veure la Ranita venenosa rojiazul o en anglès Blue jeans Dart frog (Oophaga pumilio) una granoteta molt petita nocturna, que el seu cos és de color vermell excepte les seves potes del darrera que són d’un color blau elèctric, per això en anglès se li diu “texans blaus”.  

Van ser dos dies plens d’emocions on vam veure ocells preciosos, vam poder gaudir de l’aire pur i de la tranquil·litat d’un “bosque nuboso” però també de l’emoció d’anar entre els seus arbres i on vam aprendre una miqueta més de la vida de les granotes.

Amb tot això ens preparàvem per al següent destí el Parc Nacional del Rincón de la Vieja, un parc Nacional que ens havien dit que era Yellowstone en petit, per tant no ens ho podíem perdre!!!

La nostra intenció des del principi era acampar al Parc Nacional, però quan vam arribar a Liberia (la ciutat gran més propera) tots ens deien que era impossible... al final però ho vam aconseguir! Un hotel que es deia Rincón de la Vieja Lodge ens va acollir!!! És molt estrany perquè sent un Parc Nacional no tenen pàgina web oficial ni telèfon de contacte!!!! I el més indignant... no hi ha transport públic per arribar-hi!! Per tant vam agafar un taxi per arribar fins allà!!! A l’arribar al Rincón de la Vieja Lodge... ens vam quedar al·lucinats perquè era  un mega hotel però tot molt ben arreglat per a que quedés ambientat!!!! A la zona d’acampada estàvem totalment sols i el lloc era un passada... tot de gespeta i rodejat d’arbres de “banano”! Vam plantar la tenda per primera vegada fora de Caletes... que guai!!!!

Un cop instal·lats vam conèixer al Daniel que és el noi de seguretat de l’hotel, era molt simpàtic i ens va dir si volíem anar al mirador a veure la posta de sol... el camí no era massa llarg i no vam parar de xerrar amb ell!!! Conèixer gent pel camí és una de les millors coses d’aquest viatge!!!!

Al matí següent, vam anar d’hora cap a l’entrada del parc, on vam decidir fer dos senders: el de “las pailas” i el de “la catarata de la cangreja”. 

El de “Las Pailas” és un sender circular que ens va permetre veure fenòmens geotèrmics que mai havíem vist. Surgències d’aigües sulfuroses que omplien l’ambient de vapor i olor a ous podrits (o a llenties segons l’Andrea). Seguint el sender vam arribar a un trencall on vam poder descobrir el nostre primer volcà actiu, el volcancito, que només treia gasos, però tot i així ja ens va motivar pels volcans que veuríem en un futur. Passant per un camí cada cop més desèrtic, finalment vam arribar a las pailas de barro, que són com unes piscines de fang que van fen “xup xup”. El que més ens va sorprendre van ser les formes i el soroll constant d’aquest fang que mai s’atura. Las pailas de agua són el mateix però no tant espectaculars i d’un groc apagat. El sender ja s’acabava, però encara ens tenia preparada una última sorpresa: al tornar a entrar a la tupida vegetació vam descobrir una cua ben llarga que resultava ser d’un “Pizote”, un mamífer de mida mitjana. 

Eren un grup de 4 o 5 que no paraven de remoure la fullaraca en busca de menjar. Semblava que no estiguessin gens espantats de la nostra presència, i ens vam poder apropar molt a ells i fer-los-hi moltes fotos.

Al Sender de la cangreja es combinaven espais molt desèrtics amb bosc molt tupit. Semblava increíble que al fiunal del camí pogués haver-hi una cataracta.  Vam escoltar molts ocells i vam poder veure “Guatusas”, que són uns rosegadors més grans que un conill. Amb gana i calor arribem al nostre objectiu, la catarata de la cangreja, deu metres de caiguda d’aigua amb un color blau cristal·lí i una piscineta natural per poder-nos banyar. No vam dubtar ni un segon i ens vam llençar a l’aigua per recuperar forces i treure’ns la calor. La sensació d’estar sota d’una cascada és brutal, ho heu de provar!! 

Després de dinar i relaxar-nos una estona, ens en vam tornar ja que encara quedàven dues hores de camí.  Durant la tornada vam descobrir una parella de saltarines de Toledo, uns ocells que estaven fent la seva dansa d’aparellament, una dansa sincronitzada en la que mentre un saltava l’altre es quedava a la branca i a l’inrevés.

A la nit vam estar una estona jugant amb el Daniel a cartes i ens va ensenyar el joc de la panzona, que resultava ser la nostra mona. És curiós compartir temps amb gent d’aquí perquè veiem la seva visió de les coses i ens adonem que no som tant diferents com ens pensem.